Sant Pol de llegenda
INTRODUCCIÓ
La cultura d’un poble i de la seva gent és producte de la interrelació de molts aspectes en el transcórrer del temps: la seva orografia, climatología, vegetació, la seva història, les seves creences, tradicions … i com no, aquelles narracions orals que a la vora del foc els pares han explicat als seus fills passant de generació en generació, les llegendes.
El nostre, és un país molt ric en llegendes i aquestes han estat estretament relacionades amb la nostra cultura fins el dia d’avui, com a exemple tenim la llegenda de Sant Jordi i el drac i la llegenda de les quatre barres. La primera ha donat lloc a una de les festes més maques del nostre calendari que fins i tot cultures llunyanes com la japonesa comencen a celebrar i la segona té com a resultat un dels nostres principals trets d’identitat la “senyera”.
Cada un dels postres pobles té alguna llegenda que s’ha anat transmetent de generació en generació quedant en moltes ocasions en l’oblit el motiu i el moment del seu seu inici.
Sant Pol n’és un bon exemple ja que de llegendes en té moltes. Algunes estan relacionades amb llocs significatius del poble que encara avui hi són presents com els boscos de Moré i can Gorinons, can Xai, l’ermita de Sant Pau, l’església de Santa Maria, la Vall de la Murtra … d’altres tenen com a protagonistas personatges que van viure al poble com la Paireta , en Jepet o els Mateu. Finalment trobem també llegendes que fins i tot han donat nom a un indret del poble com és el Pi del Soldat. D’entre totes aquestes en tenim per tots els gustos: n’hi ha de romàntiques, n’hi ha d’èpiques, de tresors amagats i fins i tot de bruixes i fantasmes.
Tot seguit se n’expliquen unes quantes que no són totes les que hi ha ni hi ha totes les que són, simplement és un recull que vol ser una petita mostra de la riquesa popular narrativa d’un poble, el nostre poble: Sant Pol de Mar.
EL PI DEL SOLDAT
Explica la llegenda que durant la guerra de successió, quan s’enfrontaven els partidaris dels dos pretendents al tron, l’Arxiduc d’Austria que regnà com a Carles III i el duc d’Anjou, un soldat jove, fart de veure tanta barbàrie i tanta mort al seu voltant va decidir abandonar el seu exèrcit. En la seva fugida però va rebre un tret que el va ferir de mort. El soldat arrossegant-se com va poder va aconseguir d’arrecerar-se sota un pi que s’alçava majestuós dalt d’un turó.
D’allà estant, va mirar al seu voltant i va somriure, per fi havia descobert la riquesa més gran del món. No era, com tots aquells que lluitaven creien, el fet de tenir terres, o bestiar sino tot allò que aquell pi tenia al seu voltant i que no es disputava amb ningú: la llibertat, l’aire pur que gronxava les seves branques, la terra que el sostenia i alimentava, els arbres que l’envoltaven, els animals que descansaven sobre la seva ombra, la immensitat del mar i del cel, l’aigua de la pluja que el refrescava i apagava la seva set, l’udol del vent, el cant dels ocells, les confidències dels enamorats que descansaven als seus peus, la llum del sol que l’escalfava, el reflex de la lluna sobre el mar, el tintineig de les estrelles… i tot això i més, ho compartia sense demanar res a canvi.
Aquest soldat va quedar tant impressionat pel seu descobriment que només demanava a la mort que el deixés descansar per sempre al costat d’aquell arbre del que tant havia après i aquesta, el va escoltar i va respondre les seves pregàries. De fet, l’endemà ningú no va trobar ni rastre del soldat, en el seu lloc però van observar que el tronc d’aquell pi tant fort s’havia obert i que de dins n’havia brotat un nou tros. Molts van dir que el soldat tant havia desitjat formar part d’aquella riquesa que la mort li va concedir aquest últim desig permetent-li formar part d’aquell pi del que tant havia après, el qual d’aleshores ençà es va conèixer com el pi del soldat.
Sant Pol: Quina hora és?
Aquesta és potser la llegenda més coneguda de la nostra vila, però en la majoria d’ocasions la versió que d’ella s’explica, la del rellotge de sol, no es correspon amb el que veritablement succeí a la nostra vila ja que es tracta d’ una història inventada resultat de les picabaralles per desgràcia tan freqüents entre poblacions properes.
La veritable història del que aquí va ocórrer és la que s’explica a continuació:
El nostre relat se situa, a l’igual que l’anterior, durant la guerra de successió. Els santpolencs d’aleshores, com la major part dels catalans, van donar suport a l’Arxiduc enfrontant-se a les tropes felipistes, les quals, s’encaminaven cap el nostre poble dirigides pel General Bracamonte. Quan van entrar al poble el van trobar deshabitat ja que la gent havia marxat en sentir les campanes que anunciaven el perill. Com a càstig el general va ordenar cremar les cases i l’església amb la crema de la qual, les campanes que no només els donaven l’hora sino que els havíen salvat la vida van quedar destruïdes.
Assabentat de la situació, el General Amili, partidari de l’Arxiduc, va vindre desde Tordera per ajudar els santpolencs empenyent les tropes felipistes; primer fins Arenys de Mar per empaitar-los després fins a Caldes d’Estrac, Vilassar de Mar i Teià on els va acabar de destruir i dispersar fent fugir al General Bracamonte.
Quan les tropes van tornar victorioses els santpolencs van trobar el seu poble destruït sense cap altre lloc on aixoplugar-se que sota una manta fet que alguns van aprofitar per fer-ne burla amb l’expressió: “A Sant Pol la manta i la gent berganta”.
Tanmateix els veïns del voltant de Calella amb els que sempre hi havia hagut petites rivalitats van aprofitar la desgràcia soferta pel poble que havia quedat destruït i amb les campanes fetes malbé, per fer enfadar els santpolencs amb la pregunta: Sant pol: quina hora és? La qual responien tot dient: L’hora que Catalunya recuperi els drets perduts.
I aquesta burla es perllongà en el temps fins que un fet que ocorregué a Calella va fer que l’enemistat entre ambdós pobles s’acabés tal i com es relata en la pròxima llegenda,
LA LLOPA
Aquesta història es remunta a començaments del segle XX quan la família Muntaner, una família important de Sant Pol, propietària d’una casa pairal enmig del bosc de Moré van comprar una gossa de raça llop a una granja d’Arenys de Mar. No cal dir que en aquella època a Sant Pol i els seus voltants aquesta raça de gossos era completament desconeguda.
A la gosseta li vàren posar de nom “Lea”. Era una gosseta molt maca i molt bona a la que tots els nens i les nenes del poble coneixien i estimaven molt perquè jugava amb ells, els deixava que l’acaronéssin i moltes vegades els acompanyava de camí a l’escola.
Quan la “Lea” es va fer gran va tenir un fill també de raça llop a qui els Muntaner vàren posar de nom “Grey”. La Lea i en Grey s’ho passaven d’allò més bé jugant i passejant pels boscos i vinyes del voltant del mas, passejaven per Cal Xai, les Valls, la Cabra, Gorinons i Can Soques. I així de feliços feien la seva vida al mas fins que un bon dia un vell captaire a qui la Senyora Muntaner sempre donava almoina va recomanar a la senyora que no anés al bosc ja que a Calella li havíen dit que a la muntanya hi havia una llopa amb els seus cadells i que com a prova havíen caçat la mare i la teníen penjat al mig del poble. La senyora Muntaner en sentir això i recordar que no havia vist la Lea durant tot el matí va témer el pitjor la va buscar per tot el mas però només va trobar en Grey arrupit sota el llit i tremolant com una fulla així que va decidir acostar-se a Calella per comprovar el que li havia explicat el captaire. Quan la senyora Muntaner arribà a Calella trobà a la plaça de l’ajuntament un nombrós grup de persones que escoltaven com uns caçadors explicaven tots cofois com havíen mort la llopa, la qual estava penjada amb una corda al coll al mig de la plaça. La senyora Muntaner en sentir la seva història els va demanar quina classe de caçadors éren que havíen matat la seva estimada gossa pensant que era una lloba. En sentir aquestes paraules tota la gent de la plaça inclosos els caçadors vàren marxat amb les galtes vermelles de la vergonya.
En tornar al mas la senyora Muntaner demanà al masover que li cuidava les terres que anés a recollir la Lea a la plaça i la vàren enterrar sota un arbre on acostumava a dormir a la fresca amb en Grey, el qual, mai va oblidar la seva mare i tal com li va ensenyar la senyora Muntaner li va portar cada dia mentres va viure un ramet de floretes allà on era enterrada.
La mort de la Lea no va ser però en va, ja que a resultes d’aquest fet quan els de Calella per fer burla preguntaven als santpolencs: Sant Pol quina hora és? Aquests responíen: “L’hora de matar la llopa” amb lo qual les mofes entre els dos pobles es van acabar.
DANÇA DE LES ALMORRATXES
La dança de les almorratxes, és una dança que en l’actualitat ballen els gegants de Sant Pol, la Mercè i en Ben Hassad en record de la llegenda protagonitzada pels seus homònims i que tot seguit us relatarem:
Explica la llegenda que en el temps de la decadencia de l’imperi musulmà vivia a la Vall de la Murtra, que avui en dia pertany a Canet, una nena molt bonica anomenada Mercè. Un bon dia, durant una de les freqüents incursions dels pirates moros en les nostres terres van raptar i endur-se la Mercè que tenia alesmores cinc anys sense que la gent de Canet ni de Sant Pol puguéssin evitar-ho. El seu destí va ser Argèlia. A casa seva els seus pares no es feine a l’idea d’haver-la perdut i per això es van posar en contacte amb l’Ordre de la Mercè, que s’encarregava en els casos de segrests, de recaptar els diners necessaris per pagar els rescats demanats pels moros alliberant així els presoners cristians dels seus captors.
Quan la Mercè va tornar a casa seva, s’havia convertit en una noia de gran bellesa de la qual s’enamorà al primer cop d’ull un noble moro de gran riqueza anomenat Ben Hassad.
En Ben Hassad només feia que festejar-la per aconseguir que fos la seva promesa, però ella sempre el rebutjava ja que volia dedicar-se en cor i ànima a servir Déu.
En Ben Hassad però, veié la seva oportunitat quan el senyor de la Casa-forta de Santa Florentina (Canet) el va convidar a una festa que celebrava a casa seva a la qual va convidar també la Mercè. Quan la festa es trobava en el seu punt més àlgid començant a sonar les primeres notes del ball, en Ben Hassad va entrar a la sala tot enjoiat i empolainat, lluint les seves millors robes i portant a la mà una almorratxa plena d’essències i perfums orientals. Aquesta almorratxa era el regal que en Ben Hassad duia per oferir a la Mercè amb l’acceptació de la qual hagués quedat promesa amb ell. La noia per contre, la va agafar i la va tirar contra el terra, fent-la tota a bocinets. Arrel d’això en Ben Hassat, desolat, va decidir de tornar-se’n a l’Àfrica, abandonant terres i riqueses. La Mercè per la seva banda va ingresar en un convent consagrant la seva vida a Déu.
LA PAIRETA
La Paireta era una dona vella, encorvada i solitària que vivia a Sant Pol i que per la seva condició de pobre anava sempre vestida amb robes velles, presentant un aspecte bastant descuidat. Tot això feia que molta gent del poble la creiés una bruixa i de fet la llegenda que a continuació s’explica i que encara relaten els vells pescadors de Sant Pol als seus néts sembla reforçar aquesta idea.
Diu la llegenda que en aquella època, quan a Sant Pol encara les barques de pesca s’amarraven a la platja i els pescadors extenien les seves xarxes cada tarda a la sorra en tornar de la pesca, una gata negra va estar durant uns quants dies visitant cada tarda als pescadors, la seva no era una visita gaire desitjada ja que en comptes d’ajudar-los caçant rates i ratolins, ella es divertia trencant les malles de les xarxes i només marxava si algun pescador la feia fora a base de crits i sorolls. Un bon dia però, l’amo de les xarxes es va amagar darrera una barca i va esperar i esperar fins que la gata va aparéixer caminant tranquila i confiada, mirant a banda i banda per no ser descoberta. Quan la va tenir ben aprop, el pescador va alçar un rem i li va donar un cop que no la va matar perquè com tot gat que es preui era molt ràpida de reflexes, de manera que només una de les seves potes del davant, l’esquerra, va resultar ferida. Coixa i corrent com va poder, la gata va marxar allunyant-se del pescador que volia rematar la feina. L’endemà, el pescador, va estar esperant la gata tota la tarda per si tornava, però no ho va fer, en el seu lloc, i a la mateixa hora que solia anar-hi la gata va aparéixer tot passejant vora la platja la Paireta que es va anar acostant al pescador i quan el va tenir ben aprop, va mirar-lo de forma amenaçadora tot seguit i sense dirigir-li la paraula va donar mitja volta i va ser llavors i només llavors quan el pescador va adonar-se que duia el seu braç esquerre enguixat. D’aleshores ençà mai més no es va tornar a veure per la platja de Sant Pol ni la gata ni la Paireta.
EL DIMONI D’OR
Aquesta llegenda ens remet a quan l’ermita de Sant Pau era un monestir habitat per monjos benedictins els quals molt aprop del seu monestir tenien l’entrada d’un passadís subterrani fet pels romans que van habitar Sant Pol que amb una lleugera pendent anava baixant pel turó fins arribar a la platja. Dins d’aquest passadís hi ha, segons explica la llegenda, una càmara secreta dins la qual els monjos hi amagaren grans riqueses, entre elles la figura d’un dimoni d’or macís.
Van ser molts els que moguts per l’afany de riquesa van intentar trobar l’entrada del passadís però no va ser fins que van començar les obres per construir tres cases on avui hi ha l’entrada del tunel per on passa el tren que es va descubrir una gran gruta. La gent de llavors no s’atrevia a endinsar-s’hi perquè els feia por el que hi pogueren trobar.
Un bon dia un grup de pescadors del poble van fer una juguesca per decidir qui d’ells hi entraria i els hi va tocar a dos d’ells, que sense massa ganes però empesos pel fet de no semblar porucs, van iniciar la seva marxa cap a l’interior de la gruta amb l’única ajuda d’una torxa per il.luminar-se.
Després de molta estona que els companys els havíen perdut de vista van començar a notar moviment a l’interior que aviat va anar seguit d’uns foros crits que cada cop s’acostaven més fins que van sentir el que deien: iLa guilla! iLa guilla! Aquest era un crit d’alarma freqüent a l’època quan algun treballador de pous i mines notava l’olor de gas que podia ràpidament acabar amb la vida d’un home asfixiant-lo.
Quan aquells dos homes van poder recobrar l’alè van explicar els seus companys que a mesura que s’anaven endinsant dins el passadís els costava cada cop més de respirar fins que van notar que s’estaven ofegant i la torxa se’ls apagava per lo qual van decidir surtir sense perdre temps.
A resultes d’aquest fet, ningú s’atreví a tornar a probar d’entrar a la mina, però el rumor que en el seu interior hi havia un gran tresor dintre del qual hi havia un dimoni d’or va créixer amb insistencia, no éssent pocs però, els que pensaven que el que els mariners havien trobat era justament aquest tresor i que per no haver de compartir-lo i que la gent tingués por d’entrar a la gruta van empescar-se la història de la guilla.
Si el van trobar o no mai ho sabrem, el que sí conèixem és la llegenda que s’ha anat passant de pares a fills fins el dia d’avui, en el qual fins i tot els geganters han recollit aquesta llegenda en fer un gegantó amb la imatge del Dimoni d’or que solen passejar pels pobles els més petits de la colla.
Coneixement del medi proper
La vegetació del pati de l’escola
PER SABER-NE MÉS:
Visites
Bibliografia
AMAT I TEIXIDÓ, Jordi: República,Guerra Civil i Primer Franquisme -1931-1948-. Estudis Maresmencs/Història. Editorial Oikos-Tau.Vilassar de Mar,1998.
Quaderns
Publicacions periòdiques
Articles
Aquest material fotocopiable pretén donar a conèixer aspectes del medi proper de Sant Pol de Mar i pot ésser reproduït per qualsevol mitjà sempre que s’indiqui autoria i procedència.
ã CEIP SANT PAU
C/Camp Balmanya, s/n
Sant Pol de Mar
Autor : Mar Pijuan
